Fa dos mil anys, en una remota província de l’extens i poderós Imperi Romà, succeí un fet que marcaria profundament el esdevenir de tot el món occidental: el naixement del Cristianisme.

Les implicacions en la nostra societat actual són per bé o per mal, inqüestionables. La nova religió capgirà ja des de l’inici els fonaments ideològics de l’Imperi Romà, i en el transcurs dels segles ha marcat la pauta en tots els camps de la conducta humana tant individual com social i ha dirigit la concepció i realització de totes les ciències i totes les arts.

Malgrat els greus errors comesos durant tants de segles no hi ha dubte que la civilització auspiciada pel cristianisme és lla capdavantera en tota la terra, en tot allò que, potser equivocadament, creiem que és senyal de benestar i progrés.

Ja a nivell quotidià la nostra vida està imbuïda de la presència del pensament cristià. La part col·loquial és plena de paraules, frases i dites que revelen aquesta presència. Fins i tot quan neguem a Déu neguem un ser omnipresent, omnipotent i únic. O sigui un Déu de concepció cristiana.

Aquesta és la representació d’una part de les narracions evangèliques que van des de l’entrada triomfal a Jerusalem fins a la Resurrecció.

El conjunt del relat de la Passió forma part de la nostra cultura i marca el nostre tarannà. Si cada poble és fruit de la seva història, conèixer-la és conèixer-se a un mateix. Per això creiem que aquest relat mereix, no només no ser oblidat, sinó fer-lo abastament difós i conegut.

Jesús, bon seguidor de la Llei de Moisès, vol anar a la Ciutat Santa a celebrar la Pasqua. És plenament conscient del perill a que s’exposa, però fidel a les seves creences fa el camí acompanyat dels apòstols i un grup de deixebles.

El poble de Betània, on es troba, està a menys de tres quilòmetres de Jerusalem. El recorregut és curt però dura el temps suficient perquè la noticia de la seva arribada s’escampi entre els seu seguidors. Temps els falta per sortir a rebre’l. En veure’l venir, uns tallen branques del arbres i les llencen a terra mentre altres cobreixen el camí amb mantes. Les dones amb la cara tapada amb els dos vels preceptius, recullen branques d’herbes aromàtiques que al cremar-les desprenen una suau fragància que s’esbargeix pel camí. Quan passa pel davant de la multitud assegut damunt d’un pollí, tots els seus deixebles i seguidors agiten fortament branques d’oliveres i palmeres i, aclamant-lo amb el crit d’Hosanna!!, Hosanna!!, entra triomfalment a Jerusalem.

El poble estava meravellat amb les paraules i miracles d’aquell jove Rabí. L’entrada triomfal a Jerusalem l’havia fet molt popular.

Per alguns dels seus seguidors, massa i tot.

Bona part dels seus deixebles i alguns Apostols eren Zelots: fanàtics defensors de la llei jueva que fustigaven l’exercit romà en una lluita de guerrilles.

Judes Iscariot n’era un d’ells i aquesta popularitat li impedia passar desapercebut, i el feia vulnerable davant els nombrosos confidents infiltrats entre la multitud. Per això tenia por. Molta por.

Havia seguit al Mestre des que l’escollí per a ser un dels Apòstols. Creia les seues paraules, admirava els seus fets i l’estimava.

Però també creia que amb paraules d’amor i pau no es podia lluitar contra les forces d’ocupació. Amb aquell tarannà pacífic, Jesús no era l’Enviat que els seus esperaven. No era el guerrer que havia de brandar l’espasa del Senyor contra l’exercit invasor. No era el Messies que els havia d’alliberar de les cadenes de l’opressor.

I ara, l’aclamació popular el convertia en un agitador que feia nosa tant als estaments polítics i religiosos del poble jueu, com als de les forces invasores. I això era un perill. Un perill real i imminent: si aquesta situació continuava, la seua gent podia ser anihilada per les armes d’un exèrcit temut en totes les fronteres de l’imperi.

L’única via posible era apaivagar l’exaltació desfermada posant-lo en mans de la justícia del seu poble. I així, lentament, tot recordant la bondat de les paraules del seu Mestre i el tot el bé que havia fet, inicià el camí cap al palau del Senedrí per bastir una traïció.

Era costum entre el poble jueu el rentar els peus als seus invitats. La gent que havia caminat durant hores per camins plens de pols o de fang i viaranys on les cames eren flagel·lades per multitud de ramatges, quan arribaven cansats al seu destí, agraïen aquest costum.

Els servents, i fins i tot l’amfitrió, feien seure als nouvinguts. Acte seguit els hi despullaven el peus i ficant-los dins d’un gibrell, abocaven aigua tèbia amb una gerra. Agafaven aigua amb les mans i anaven rentant els peus tot fent un suau massatge.

Acte seguit embolcallaven els peus amb teixit suau i , un cop secs, tornaven a fer un lleuger massatge amb les mans sucades d’un perfum agradable com podia ser la mirra o el bàlsam.

Jesús començà l’últim sopar celebrant la festa jueva, però acte seguit s’apartá de les costums en un acte d’humilitat al rentar els peus als seus deixebles. Al acabar els àpats instituí l’eucaristia, fonament de la nova religió.

Per aixó prengue el pa i, després de dir la benedicció, el partí, el donà als seus deixebles i digué: “Preneu, mengeu: aixó és el meu cos”.

Acabat el sopar i com tambè era costum, Jesús i els apostols es posaren a cantar, i cantaren himnes propis del temps pasqual.

Jesús sap que el Senedrí ha ordenat la seva detenció i tot el que això suposa.

Abans d'arribar a l’hort de Getsemaní, ja ha vaticinat a Pere que per por el negarà covardament. Ara recrimina als apòstols que l'acompanyen la incapacitat d'estar vetllant, ni tant sols una hora, davant el perill de ser detinguts pels soldats.

Amb uns deixebles tan febles i porucs ,i que semblen no ser conscients de la seva missió, se sent estranyament sol.

Mentre estava absort en aquests pensaments arriba Judes amb un escamot. Tots els soldats havien sentit a parlar de Jesús i més d'un havia estat present en algun dels seus actes públics, però cap el podia identificar físicament. En aquell temps quasi ningú mostrava el seu rostre en públic.

Les dones jueves, fora de casa, havien de portar la cara tapada amb un tocat format per dos vels sobre el cap, una diadema sobre la front amb cintes que penjaven fins a la barbeta i una malla de cordons i nusos. D'aquesta manera no es podien ni endevinar les fesomies de les cares.

També el homes ocultaven tot el cap i només ensenyaven els ulls.

Per això, si el volien detenir, era necessari identificar-lo amb seguretat. Judes els ho va facilitar amb un gest pactat: S'atansà a Jesús i el besà.

Sigui per a fer front als animals salvatges, sigui per pertànyer al moviment político-religiós dels Zelots, el cert és que bona part dels apòstols anaven armats, amagant sota les túniques una espasa curta, desada en una beina de cuir o fusta per a no fer soroll.

Pere, amb l'intent de defensar al seu mestre, fou l’únic Apòstol que, per primer i últim cop, la va desembeinar per a ferir a un dels soldats.

Som a trenc d’alba. Tot just s’hi veu i ja comença el procés a Jesús. El consell del Senedrí recrimina les ensenyances que ha donat al poble. No accepten, ni tan sols, les meravelles que ha obrat en multitud de malalts. La resurrecció de Llàtzer encara els enfurisma més i veuen en ell un perill seriós que pot fer trontollar la seva posició privilegiada.

Com que ells no tenen cap poder civil el porten a Pilat, governador de Roma, per a que el jutgi i condemni.

Així començà un judici que havia de durar només tres hores i que seria el més conegut, analitzat i influent de tota la història.

La persona de Pons Pilat, jutge i jurat del procés, era segons els evangelis, just i honest. Creia que Jesús era innocent i procurà evitar la seva mort.

Altres fonts el tenen per un governador dèspota i cruel, a qui la vida d’un jueu no mereixia pas ni un minut d’atenció.

Precisament, per causa dels seus abusos de poder, Herodes Antipas es trobava a Jerusalem.

Cada dia la Verònica es feia la mateixa pregunta:

Qui és l'home per a disposar de la vida dels altres?

Aquesta dona humil vivia prop de la porta de la muralla per on sortien els condemnats al suplici de la creu.

Ella no sabia de lleis. No tenia cap formació. No comprenia per què tant sovint havia de passar pel davant de casa seva una pobra gent amb els braços lligats a un tronc per a ser crucificats.

La flagel·lació prèvia que patien els treia tota l’energia necessària per a qualsevol intent de rebel·lió o fugida, i quan arribaven davant la casa de la Verònica tota la vida la tenien concentrada a la mirada.

Aquells ulls!! Aquelles mirades de fatalitat i resignació provocades per l'extrema debilitat!!

Què podia fer la Verònica?

Res. Absolutament res. Es prohibit totalment ajudar als reus de mort. Ni tan sols se’ls pot parlar. Però netejar-los-hi la cara i mirar-los no és delicte.

Feia molts anys que cada cop que passava un pobre desgraciat sortia amb un drap, li eixugava la cara i mirant-lo fit a fit intentava transmetre-li la compassió que sentia per ell.

Els soldats la coneixien de feia temps i en arribar davant de casa seva, ja per costum, es feia un petit descans, mentre la Verònica feia la seva acció humanitària.

Aquell dia, en veure passar a tres sentenciats a mort, va agafar un drap per cadascun. Eixugà la cara del primer i la del segon, però en arribar a un que portava una corona d’espines, s’adonà que tota la faç era una ferida oberta. Agafà el drap i el diposità sobre la cara sense fer cap pressió, per por de fer-li encara més mal, i el tragué.

Tot just l'havia tret, creuà la mirada amb aquells ulls penetrants i, de sobte, l'envaí una sensació de felicitat absoluta. Com si retornés dintre seu tota la compassió i amor que durant tants anys havia transmès als condemnats que havia ajudat.

En un rampell de felicitat agafà el drap amb les dues mans i l’estrenyé contra el pit.

No sabia que pensar. Ella no en sabia d'aquestes coses. Només tenia l’íntima certesa de que aquella mirada era més que humana.

Al desplegar-lo descobrí la faç impregnada en la tela.

Es quasi migdia quan Jesús inicia el dolorós recorregut que l’ha de portar al Gòlgota. Les més de cent fuetades infligides amb fines cordes rematades per petites boles de plom, li han obert gran quantitat de ferides extremadament doloroses.

La pèrdua de sang és elevada.

La corona d’espines li provoca un dolor terrible. Trenta d’aquelles afilades punxes travessen venes i artèries i, amb el moviment, furguen sense parar les ferides obertes.

La debilitat augmenta i aquell cos castigat comença a tremolar.

Jesús no pot més. El pes de la creu el fa caure diverses vegades i els soldats temen que no pugui arribar al Gòlgota.

Miren al revoltant buscant algú que l’ajudi i veuen un pagès que ve del camp. En veure’l fort i no ser cap home lliure que si pugui negar, l’obliguen a portar la creu.

La pena de mort per crucifixió seguia tot un ritual molt precís. Un cop dictada la sentència, el reu era flagel·lat, amb el conseqüent debilitament produït per la pèrdua de sang. Acte seguit era subjectat, normalment amb corretges i rarament amb claus, a una biga de fusta col·locada horitzontalment sobre les espatlles i a la que es lligaven els braços estesos.

Carregat amb aquesta biga, era conduït al lloc de l'execució. Allí ja hi havia un pal vertical clavat a terra i només calia penjar la biga amb la víctima lligada al cap del pal. Normalment el conjunt de la biga vertical i la horitzontal tenia forma de T i no de creu.

Penjat amb aquesta posició, al comdemnat li costava molt de respirar. Només si tenia els peus clavats o subjectes a la creu, podia alleujar la pressió del pit.

Un home sa suportava el suplici com a mínim dos o tres dies. De fet, el més normal era que tardés una setmana a morir.

Aquesta llarga agonia es podia accelerar trencant les cames o els genolls de les víctimes. Aquesta acció no era un turment afegit, sinó un cop de gràcia que provocava una mort molt ràpida. Al no poder suportar el pes del cos, la pressió al pit es feia inaguantable i el comdemnat s'ofegava ràpidament.

La crucifixió tenia més de tortura que d’execució. Per això els botxins sabien perfectament com aplicar la pena sense que cap acció provoqués un desenllaç ràpid. El sentenciat havia de patir el màxim de dies possibles i com que les execucions eren publiques, servir d'exemple per a la resta de la població.

Per tal que es complissin degudament les ordenances, uns soldats vetllaven als executats per que no els alliberessin o retiressin el seu cos un cop morts. La guàrdia durava els dies precisos fins que les despulles eren consumides per les aus rapinyaires o els depredadors, o es trobaven en avançat estat de descomposició. Les restes eren llençades a la fosa comuna.

Tot s’ha acabat.

Les veus que deien paraules de domini i d’odi han callat, i les armes que han imposat la seva llei són lluny.

Només queda el silenci.

El silenci i una mare.

Si dur ha sigut el suplici del seu fill, més fort ha estat el dolor del seu cor.

Amb els braços oberts rep el cos que mans bondadoses li davallen de la creu.

L’estreny contra el seu pit i l’acarona.

Ja no plora: no li queden llàgrimes.

Només se’l mira.... i mira al cel.

Ara el dia de la Preparació, proper a la Festa de la Pasqua. La Llei jueva disposava que, en aquests dies, els cossos dels ajusticiats havien de ser despenjats abans de la posta del Sol.

Longino, centurió i oficial en cap del escamot d’execució, estava apunt de despenjar els cossos i llençar-los a la “fossa infamis”, quan arribà Josep d’Arimatea acompanyat de Nicodem. Josep, home de elevada posició i fidel seguidor de Jesús, venia de parlar i tractar amb Ponç Pilat i ensenyà a Longino el document que l’autoritzava a disposar del cos de Jesús.

Els gobernants romans que eren estrictes en fer complir la llei en les execucions, un cop mort el comdemnat, si algú el reclamava, era usual que autoritzesin la retirada del cos per enterrar-lo dignament. Mes encara si la petició anava acompanyada d’una generosa bossa de monedes.

El centurió es posà a les seves ordres.

Ajudat de Nicodem, Josep d’Arimatea amortallà el cos amb un llençol de lli i es disposà a tranportar-lo a una sepultura nova que aquest tenia en un hort proper. Pero els dos sols, que eren d’edat avançada, no pugueren moure’l.

En veient que es feia de nit, el centurió Longino ordenà a dos soldats que ajudesin a portar el cos, i a sis legionaris que es posssin al voltant dels portadors per a obrir camí i vigilar els costats.

A pocs metres seguien en silenci María, la de Magdala; María, esposa de Cleofàs; Marta, germana de Maria, mare de Jesús i d’altres dones.

Mentre Jesús davallava als inferns, heus aquí que la Fúria deia:

- Jo us conjuro pel vostre poder i el meu que no el deixem entrar. Quan vaig conèixer la força de la seva paraula vaig tremolar i em vaig espantar!

Així cridava quan es va sentir una veu de tro que deia:

- ¡¡Alceu portals vostres llindars, que el Rei de la Glòria vol entrar!!

Llavors la Fúria digué:

- ¡¡Tanqueu les grans portes de bronze, tanqueu els grans panys de ferro, tanqueu amb clau els grans candaus i poseu-vos alerta, que si aquest home entra estem tots perduts !!

I oint aquestes grans veus els sants antics exclamaren:

- ¡Devoradora i insaciable Fúria, obre al Rei de la Glòria. Al fill de David, al profetitzat per Moisès i per Elies!

I altre cop es sentí la veu tronant que deia:

- ¡¡Obriu vostres portes eternes que el Rei de la Glòria vol entrar!!

I la Fúria cridà rabiosa:

- ¡Qui és el Rei de la Glòria!?
- ¡¡Qui és el Rei de la Glòria!!?
- ¡¡¡Qui és el Rei de la Glòria!!!?

I els àngels de Deu contestaren:

- ¡¡És el Deu poderós!!
- ¡¡El Deu ferm!!
- ¡¡El Deu fort i vencedor!!

Al acte, les grans portes de bronze van volar en mil trossos i El Rei de la Glòria entrà en figura d’home i totes les coves de la Fúria quedaren il·luminades.

I, un cop vençuda la mort, Jesucrist Ressucità.